CRÍTICA: __ En el bell Túria (danubi) blau

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 21-05-2007 20.15

ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST

Ivan Fischer, director
Gidon Kremer, violí;

Richard Strauss:
El cavaller de la rosa

Béla Bartók:
Concert per a violí i orquestra n. 1, Sz 36, BB 48a

Ludwig Van Beethoven:
Simfonia n. 5 en do menor, Op. 67

Un altre dels grans dies que el Palau hauria de marcar en colors ben vius al seu calendari. Una orquestra d’aquelles que no s’obliden fàcilment. I un director que, a diferènci d’altres, marcava les indicacions necessàries i de la forma exacta per motivar als músics. Pareixia que hi hagués un Beethoven, amb tota la seua mala llet i mal geni, dalt del podi. Però enganxava i l’orquestra responia a les mil meravelles.

L’inici, amb els valsos de l’Strauss -precissament de l’únic que no té res a veure amb la nissaga Johann Strauss- indicaven les excelències d’una orquestra bona. I que, sent de l’Europa mes oriental, duu el vals a les venes tal i com nosaltres duem els pas-dobles festers. El concert per a violí va fer sorprendre’ns, sobretot, per l’edat de l’intèrpret. La figura de l’entranyable “home respectable” contrastava amb l’agilitat d’uns dits que es van fartar de fer notes, tant al concert com als bisos.

Finalment, el plat fort de la jornada: Beethoven. La simfonia més més més típica d’entre les típiques. Però amb uns matissos de “quelcom diferent”. Uns girs i unes ondulacions que van revestir la típica obra de pinzellades noves i atractives. Un concerts d’aquells que no vols que acaben. I on l’orquestra ha de fer algun que altre bis. Feia gràcia veure el mosaic cultural d’Europa: l’orquestra de Carlet acabava, feia unes setmanes, amb sarsuela. La de Budapest ho feia amb valsos i galops.

REFLEXIÓ: __ Mozart…?

Quan participes en un grup de gent que tenen passió per la música, solen haver uns temes “estrella”. Un d’ells, molt comú per cert, és la figura de Mozart.
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l’última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l’època posterior (romanticisme).
4) Els “modernets”, afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d’una vegada per totes i en primer lloc, que la ‘música clàssica’, com vulgarment se l’anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d’una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de “música clàssica”.
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d’inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d’evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d’ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.

I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l’escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l’optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d’haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix… i de nosaltres?

L’OBRA DE BERNSTEIN (1) _ Música "clàssica" from USA

A) LES TRES SIMFONIES

Les tres simfonies reflecteixen dues coses bàsiques en la producció bernsteniana. D’una banda, la vinculació que Bernstein estableix entre la música i les altres arts. La primera simfonia es basa en sentiments religiosos, mentre que en la segona la inspiració prové de textos del poeta anglès W.H. Auden. D’altra banda, en totes les seves obres es pot escoltar el colorit de la música americana. Encara més, la tercera sinfonía està dedicada a l’assassinat president nord-americà ‘To the Beloved Memory of John F. Kennedy’.

B) EL CIM DE LA FAMA: WEST SIDE STORY

Aquesta obra ha sigut la que ha portat el nom de Leonard Bernstein a les masses. De tot el musical és cèlebre la petenera en 6/8 + 3/4 ‘America’. Aquesta obra va ser composta conjuntament a Arthur Laurents, llibretista i Stephen Sondheim, lletrista, que van treballar sobre la idea original de Jerome Robbins. Aquesta nova versió de Romeo i Julieta va començar a prendre forma en 1949. Sis anys més tard, es van vincular al projecte el llibretista i el lletrista i en només dos anys, en 1957, s’estrenava en Broadway. L’enorme èxit que va acollir va fer que en 1961 Jerome Robbins i Robert Wise la duguessin a la gran pantalla. Avui dia és considerada una de les pel·lícules de culte del cinema nord-americà.

La música d’aquesta obra conté tots els trets de Bernstein. El seu constant interès en barrejar la música simfònica europea amb ritmes i formes americanes dóna com a resultat un bonic mosaic amb pinzellades de jazz, ritmes hispans i la més cuidada i elaborada melodia simfònica. Mostra d’aquest últim tret ho trobem en el delicat ‘Somewhere’ on, al nostre judici, podem escoltar un dels moments cims de la labor compositiva del nord-americà. La instrumentación és, en tota l’obra, un element molt significatiu. A l’orquestra romanticista s’uneixen instruments moderns com la guitarra elèctrica o la bateria, a més d’un impressionant desplegament de petita percussió. Afortunadament, perquè aquesta magnífica creació no quedés només en les mans de les interpretacions (més o menys) correctes dels actors, Bernstein va prendre dues iniciatives. En primer lloc, va dur a terme un arranjament amb el qual les grans orquestres poguessin dur la seva obra a les sales de concert. Van ser les Symphonic dances from West side story. Posteriorment, als anys 80, va realitzar un enregistrament, a manera d’òpera, amb alguns dels millors cantants del moment: J. Carrerás, K. et Kanawa.

Els altres dos musicals que va compondre, On the town i Wonderful town, de 1944 i 1953 respectivament, també es van convertir en grans èxits de Broadway.

CRÍTICA: __ A gust i millor que altres…

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 12-05-2007 19.30

ORQUESTRA DEL CONSERVATORI PROFESSIONAL “PERFECTO GARCÍA CHORNET” DE CARLET

Sergio Furió, director
Maxim Anikushin, piano;
Guanyador del XV Concurs internacional de Piano “Ciutat de Carlet”

Giovanni Gabrieli:
Doble quintet per a cor i metals

I obres de Beethoven (3r concert per a piano), Mozart (Serenata per a 13 instruments de vent), Borodin (A les estepes de l’Àsia central), Turina (Orgia [Danses fantàstiques]) i Dvorák (Danses eslaves n. 3, n. 6 i n. 7)

Sempre ve de gust apropar-se al Palau a escoltar conjunts instrumentals o vocals no professionals. I més quan és un dissabte a la vesprada i més quan es tracta d’una visita com la d’aquesta ocasió. L’ambient, lògicament, no té res a veure amb el dels concerts d’abonament. Efectivament, la gent tus menys, la mitjana d’edat del públic cau en picat i tots els aplaudiments van revestits de l’afecte que produeix que siguen els pares i mares (i avis i àvies) els que ovacionen els seus fills i filles. Vertaderament, l’ambient cassolà i entranyable fa molt agradable l’assistència a aquestos actes.

El concert començà molt fort. El senyor Furió s’arriscava amb un espectacular número de metalls. Prou ben resolt i amb l’efecte desitjat: el públic caigué ràpidament en la dinàmica del concert. Tot seguit poguérem gaudir d’un magnífic concert per a piano. Per als neo-romàntics, sempre és un plaer retornar al “pare Beethoven”. I més, quan la part solista recau en algú com Anikushin. Novament ací haurem de caure en els tòpics, però és que és veritat. Instrumentistes de vent com els valencians no n’hi ha en cap altre lloc del món però, les cordes (siguen fregades o percutides) les hem d’anar a cercar fora. La combinació i matissos als temps ràpids i lents va ser molt encertada. Els diversos “bisos” que feu el pianista rus només que féren que guanyar-se, encara més, al públic.

La segona part va estar ben travada amb obres molt diferents i que explotaren al màxim els diversos timbres orquestrals. Les cordes, molt correctes. En alguns passatges, m’atreviria a dir, més que les d’algunes altres orquestres que tenen plaça fixa i que toquen més sovint al Palau. Els vents van poder anar demostrant el seu domini de l’instrument en els diversos solos. La perfecta conjunció entre instruments de la mateixa família es va poder veure, especialment, en el duo de flautes a soli de l’Orgia. La percussió fou la part més fluixa de totes. Uns timbals massa blanets i callats contrastaven amb una tuba que semblava interessada en tirar-se a les espatlles a tota l’orquestra. I a dues o tres més, també.

Les propines que va oferir l’orquesta foren una mostra més de que el seu director coneix bé el seu context. La sarsuela, a pesar de que poguem dir que és “el recurs de sempre”, sempre ens ve de gust escoltar-la. I un dissabte per la vesprada, al Palau i en bon ambient, encara més. Perquè vesprades, com orquestres, són algunes millors que altres.

CRÍTICA: __ Et lux perpetua

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 20-04-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA i COR FILHARMÒNIC DE PRAGA

Walter Weller, director
Eva Urbanova, soprano;
Jane Irwin, mezzosoprano;
Miroslav Dvorsky, tenor;
Peter Mikulas, baix;

Antonin Dvorák:
Rèquiem, op. 89

En aquesta ocasió, semblava que el palau volia despedir, de manera apropiada, la més que acabada setmana santa. I ho va fer esplèndidament. Novament, igual que al concert de la Passió segons Sant Joan, el cor va tornar a ser el gran protagonista. I no era per menys. Des del primerenc “Requiem aeternam donaeis Domine” es veié que era capaç de crear unes atmosferes d’allò més místiques.

El públic, nota més que crònica, d’edat molt avançada. I això es notà a les acaballes del primer número quan, de sobte, tots es posaren d’acord per tossir alhora, amb el conseqüent escàndol. L’aforament estava prou ple, a excepció d’alguna clariana pels pars de l’amfiteatre.

L’orquestra, que va mostrar un dels majors desplegaments de tota la temporada de primavera, va estar en la seua línia. Els vents correctes; els timbals potents i, efectivament, convertint-se a cada moment en guia dels matissos; i en les cordes: bon ambientadors els greus, i els violins, com sempre, quin patiment (ai las!) quan pugen a la zona aguda de cada corda.

Els solistes, desgaciadament, no van ser bons espills del cor que tenien al darrere. La soprano, fluixa de potència, passà gairebé desapercebuda per al públic dels fons. Amb aquest estil, i amb un timbre obscur, la mezzo. Efectivament aquí, en l’obscuritat, només pot entrar el gust de cadascú. El tenor, sincerament, fou el menys acertat de tots. Un vibrat excessiu i massa bast provocà que apenes se’l pogués entendre. I el baix, vist el vist, va poder saldar la papereta d’una forma, almenys, acceptable.

Paràgraf apart mereix un cor, vingut de la bella Praga, que va encissar al públic. Potent en els moments de tutti, dolç i subtil quan acompanyava i especialment excelent en els passatges que Dvorák volgué que ens recordaren a l’antiga música religiosa. Les veus greus tingueren, en alguna d’aquestes “corals”, moments fabulosos. D’aquells en els que, com diu el tòpic, la música ens eleva l’esperit a l’ “excelsis”. L’orgue, amb la seua potència, no feu més que augmentar aquesta sensació. I és que, amb música com aquesta, ben segur que Deu mai no podria oblidar “quod sum causa tuae viae”.

*****

A mode d’annex, pàgines per ampliar la informació sobre l’obra i els intèrprets:

· Breu ressenya del Cor filharmònic de Praga –>

· Llibret del Requiem –>

· Biografia del compositor –>

CRÍTICA: __ Una de nens i de "senyores"

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 23-03-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Miguel Ánguel Gómez-Martínez, director

Josu de Solaun, piano;

Paul Dukas:

L’aprenent de bruixot (poema simfònic)

—–

Cesar Franck:

Variacions simfòniques per a piano i orquestra

—–

Antonin Dvorák:

Rapsodia eslava n. 2

—–

Leos Janácek:

Taras Bulba (rapsodia per a orquestra Romàntica)

Minuts abans de començar el concert una família (mare, pare i dos nens) s’asseuen ben prop de mi. Es veu venir que n’escoltarem alguna de dibuixos animats. Els dos, xiquet i xiqueta, mostren un comportament exemplar: com adults, no diuen ni mitja paraula. Segons abans de començar el concert dues “senyores” (vestides d’elegància, recobertes de pintura benestant i abrigades amb classe alta) s’asseuen darrere de mi alhora que discuteixen on i quan havien quedat. Encara discuteixen quan les cordes i el clarinet comencen a dibuixar el principi de l’Aprenent de bruixot. No sé ben bé què passa, però a les cordes els falta una mica de… d’alguna cosa. Potser una mica de màgia Disney. Als metals els sobren un grapat de decibelis: sonen estridents. Poc a poc, emperò, tot sembla que s’acaba d’escalfar i l’orquestra sona amb més refinament.

Tot seguit, canvi d’escenari i piano amunt. Al solista se l’aplaudeix amb l’amistat de ser “algú de casa”. A mi no em va emocionar especialment, tot i que va estar molt encertat i tècnicament molt bé. Els aplaudiments finals de la resta de la sala semblaven compartir aquesta opinió. La Rapsodia eslava va comptar a una interpretació correcta, no direm més. Finalment, per acabar, l’obra diguem-ne que apropiada per rematar el concert. El Taras bulba va tornar a demostrar que el nostre Palau compta amb una acústica brillant i magnífica. L’orquestra i l’orgue es fonien enmig d’una sonoritat encissadora. El potent final deixava als espectadors del cor al bell mig d’una emotiva fanfàrria per les futures glòries d’aquella nació. Sembla que al vell continent ja ens ve de lluny això d’ofrenar noves glòries.

*****

A mode d’annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·La reinterpretació de Disney de l’Aprenent de bruixot –>

·Breu ressenya musical i textual dins Ràdio Praga –>

·Entrevista i breu biografia del pianista valencià Josu de Solaun –>

CRÍTICA: __ Sota la direcció de J. S. Bach

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 24-03-2007 19.00

THOMANERCHOR LEIPZIG (dir: GEORG CHRISTOPH BILLER)

GEWANDHAUSORCHESTER LEIPZIG

Christoph Biller, director

Julie Koch, soprano;

Martin Wölfel, tenor;

Martin Petzold, tenor;

Jörj Hempel, baix;

Matthias Weichert, baix;

Johann Sebastian Bach:

La Passió segons Sant Joan BWV245 (Quarta versió de 1749)

Un vertader plaer d’interpretació. Amb un concert continuat (sense l’habitual descans) i amb un públic més respectuós i expectant que en d’altres ocasions, l’orquestra i, especialment el cor, oferiren un dels espectacles més formidables de tota la temporada del Palau. Tot el conjunt funcionà a la perfecció i, com no, amb la rigidesa i disciplina alemana. Començant pel propi baix continu: el clavicèmbal i l’orgue s’alternaven brillantment i àgilment en cada passatge sempre recolzats en un contrabaix elegant i precís. La resta de cordes, a excepció d’un parell de números, sense massa feina però suficients per fer el que calia fer. D’entre els vents cal d’estacar, especialment, el duet de flautes, executat de forma sincrònica i ajustadíssimament unísona. Una vertadera demostració del que ha de ser un uníson: una sola nota amb una densitat major. Finalment, el cor. Recordem que és el de l’esgésia de Sant Tomàs de Leizpig i recordem que un dels seus mestres al segle XVIII fou el propi compositor Johann Sebastian Bach. D’ací només podem dir que, a pesar de la distància en el temps, la mà de Bach seguia estant present. Totes les veus estigueren ben localitzades. Foren especialment emocionants els passatges en piano on es podia apreciar la finesa i brillantor de les veus més agudes. Cal dir que, dels prop de deu minuts d’aplaudiments, les majors ovacions i els “bravo” foren per al cor. I una estampa que a mi no se’m podrà oblidar fou el moment en què, convidat pel propi director, un dels nens solistes -no devia tenir més de 7 anys- sortia del cor i s’apropava a primera línea de l’escenari a saludar. Ben segur que l’ovació que va rebre seria el somni de qualsevol músic.

*****

A continuació, a mode d’annex, oferim un seguit de vincles a pàgines relacionades amb l’obra i l’autor:

·Església de Sant Tomàs de Leipzig –>

·Bach composa amb el seu nom –>

·Història de la Passió segons Sant Joan –>

LEONARD BERNSTEIN La banda sonora del segle XX

Leonard Bernstein nasqué el 25 d’agost de 1918 a Lawrence, a l’estat de Massachusetts. Fill de jueus russos immigrants es va formar a la Universitat d’Harvard i en l’Institut de Música Curtis de Filadelfia. Va estudiar composició amb Walter Piston i direcció orquestral amb Fritz Reiner i Serge Koussevitzki. El seu debut com a director es va produir en l’any 1943, tenint sota la seva batuta a l’Orquestra de la societat filarmónica de Nova York. Dos anys més tard es convertiria en el director musical de la New York City Symphony Orchestra. Indubtablement, l’època de major esplendor com a director es va perllongar de 1958 a 1969 -any del seu comiat- al capdavant de l’Orquestra Filarmónica de Nova York amb la qual va realitzar un gran nombre d’enregistraments. També en aquests anys es va produir la seva major aportació a la divulgación musical. Des de 1958 i durant més de 14 temporades va emetre una seriós de concerts televisats “Young People’s Concerts with the New York Philharmonic” en els quals, mitjançant senzilles i amenes explicacions, acostava la música culta als més joves. Durant tota la seva etapa de director va basar el seu repertori en compositores romàntics (Mahler, Brahms, Beethoven), compositors nord-americans (Copland, Gershwin, Ives) i l’estrena de les seves pròpies obres.

Els últims anys de la seva vida els va passar dirigint i viatjant por el món transmetent el missatge de pau i concòrdia entre pobles, rebent merescuts guardons i homenatges, i creant institucions que continuaren la seva labor educativa i divulgativa. La música perdia amb la seva mort, el 14 d’octubre de 1990, a un dels grans genis del segle vint. Un pianista, director, compositor i poeta que marcaria culturalmente l’esdevenir de la cultura contemporània.

Benvinguts

Aquest nou blog neix amb la intenció de ser un lloc de cultura i música. A més de comentar obres i presentar a compositors, realitzarem la crítica de diversos enregistraments i concerts. A mode de presentació farem, en les properes setmanes, la crítica o, com ens agrada més dir-li, comentari d’alguns dels concerts de l’abonament de primavera del Palau de la Música de València.

Igual que tindran cabuda músiques de totes les èpoques i tots els estils esperem que tots els que passeu per aquí us sentiu com a casa. Si aquesta informació vos resulta interessant o, fins i tot, útil, sentirem que el nostre objectiu s’ha vist acomplert.

Benvinguts i que sone la música.