Una altra absoluta

Aquí presentem una altra mostra del que s’està fent hui en dia. La música que ens ha de portar al futur. L’audiovisual que ens ha de renovar.

El Misteri d’Elx

Aquestos dies se celebra a la basílica de Santa Maria d’Elx les representacions de la Festa o Misteri d’Elx. Una gran obra cultural (musical, lingüística, teatral) que mai ve de gust disfrutar i repasar any rere any. Tota l’explicació sobre el context de la festa, la seua explicació i els comentaris sobre la representació d’aquesta any els trabareu a la pàgina web: viatgeallevant.wordpress.com

Nits d’havanera

A partir d’aquesta nit i fins el proper dia 30 de juliol, la ciutat alacantina de Torrevella acull la 53 edició del Certamen Internacional d’havaneres i polifonia. El màgic i místic recinte de les Eres de la sal, a tocar del port de la localitat, serà, un any més, l’escenari d’un dels esdeveniments musicals més importants de l’estiu. El certamen, amb un gran prestigi arreu del món, comptarà amb la participació de corals i orfeons d’hispanoamèrica, països de l’est, països asiàtics i, com no, de les diverses masses corals de Torrevella. Aquestes, precisament, seran les encarregades d’inaugurar la nova edició del certamen aquesta mateixa nit.

Si no poden assistir en directe, tant la Televisió de Torrevella, com la ràdio local, retransmiteixen totes les vetlades en directe i per internet.

Un certamen d’allò més internacional

Aquesta vesprada i demà per la nit, la plaça de bous de València acull una nova edició del Certamen Internacional de Bandes de Música de València. Una ocasió única per escoltar bandes d’ací i de tot el món i per disfrtutar, a la fresca, de la millor música de banda. La música del certamen més antic d’Europa, des de 1886.  

Per a més informació vos remetem a la pàgina web del certamen. –>

Si voleu escoltar algunes actuacions d’altres anys, podeu consultar la fonoteca virtual. –>

MÚSIQUES: __ Sarsuela (un pensament)

Després de diversos concerts seguits nomenant a la sarsuela, calia parar-se una mica i parlar d’ella. No serà aquesta la ocasió en què fem història de la sarsuela, sinó que realitzarem una reflexió al voltant de què és avui i com ha quedat aquest ‘gènere hispànic’ per excelència. Amb moments de gran éxit i actualitat, als segles XIX i XX, avui dia, tot i el pas del temps, no deixen de ser magnífiques obres que resten al subconcient i que configuren la banda sonora de tota una societat. Especialment rellevant i destacat és l’anomenat ‘género chico’. Suposadament, un gènere menor però, igualment, destacable.

El major impuls que pot rebre aquest gènere i, com a motor difusor principal, es troben les societats musicals. És a dir, les orquestres de vent, és a dir, les bandes de música. Aquestes fan partíceps a un jovent que, d’aquesta forma, pot conèixer les obres dels seus pares. Uns pares que, efectivament, escoltarien, bé per vinilo, bé per casette, els grans clàssics. I ara, algun que altre diumenge, al concert de la banda, tots plegats poden tornar sobre elles.

Música fàcil, amable, propera, popular i reconogscible al primer acord. Aquestos són, potser, els principals ingredients. I uns intèrprets que han fet història, associant-se, indiscutiblement, al món sarsuelístic. Figures de l’altura d’Alfredo Kraus, de Victoria de los Ángeles, d’Ataulfo Argenta, etc. Immortals, ara i sempre, a les gravacions i a la història de la sarsuela.

I ara, mentre preparem -plaer de músic- un concert amb un recull de sarsuela, em veig obligat (plaenterament) a tornar sobre el repertori clàssic espanyol. Tot plegat, una mescla de sensacions i de records vinculats, per força, a moments de la infantesa, a persones estímadíssimes i properes que ja no estan amb nosaltres, a dissabtes pel matí, a diumenges de banda… I mentrestant, seguiran pegant voltes els cd’s dels meus pares. I, com no, aquella vella cinta vhs amb un enregistrament de ‘la 2′ que reapareix al vídeo abans de la migdiada dels dies festius.

I jo? Com de costum: cada cop que escolte un fragment d’aquestes obres sabré que la conec. Però dubte molt que puga dir de quina sarsuela és…

CRÍTICA: __ En el bell Túria (danubi) blau

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 21-05-2007 20.15

ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST

Ivan Fischer, director
Gidon Kremer, violí;

Richard Strauss:
El cavaller de la rosa

Béla Bartók:
Concert per a violí i orquestra n. 1, Sz 36, BB 48a

Ludwig Van Beethoven:
Simfonia n. 5 en do menor, Op. 67

Un altre dels grans dies que el Palau hauria de marcar en colors ben vius al seu calendari. Una orquestra d’aquelles que no s’obliden fàcilment. I un director que, a diferènci d’altres, marcava les indicacions necessàries i de la forma exacta per motivar als músics. Pareixia que hi hagués un Beethoven, amb tota la seua mala llet i mal geni, dalt del podi. Però enganxava i l’orquestra responia a les mil meravelles.

L’inici, amb els valsos de l’Strauss -precissament de l’únic que no té res a veure amb la nissaga Johann Strauss- indicaven les excelències d’una orquestra bona. I que, sent de l’Europa mes oriental, duu el vals a les venes tal i com nosaltres duem els pas-dobles festers. El concert per a violí va fer sorprendre’ns, sobretot, per l’edat de l’intèrpret. La figura de l’entranyable “home respectable” contrastava amb l’agilitat d’uns dits que es van fartar de fer notes, tant al concert com als bisos.

Finalment, el plat fort de la jornada: Beethoven. La simfonia més més més típica d’entre les típiques. Però amb uns matissos de “quelcom diferent”. Uns girs i unes ondulacions que van revestir la típica obra de pinzellades noves i atractives. Un concerts d’aquells que no vols que acaben. I on l’orquestra ha de fer algun que altre bis. Feia gràcia veure el mosaic cultural d’Europa: l’orquestra de Carlet acabava, feia unes setmanes, amb sarsuela. La de Budapest ho feia amb valsos i galops.

Benvinguts

Aquest nou blog neix amb la intenció de ser un lloc de cultura i música. A més de comentar obres i presentar a compositors, realitzarem la crítica de diversos enregistraments i concerts. A mode de presentació farem, en les properes setmanes, la crítica o, com ens agrada més dir-li, comentari d’alguns dels concerts de l’abonament de primavera del Palau de la Música de València.

Igual que tindran cabuda músiques de totes les èpoques i tots els estils esperem que tots els que passeu per aquí us sentiu com a casa. Si aquesta informació vos resulta interessant o, fins i tot, útil, sentirem que el nostre objectiu s’ha vist acomplert.

Benvinguts i que sone la música.