CRÍTICA: __ ¡Bravo, coño!

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 02-06-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Yacov Kreizberg, director

Julia Fischer, violí;

Wolfgang Amadeus Mozart:

Concert per a violí n. 5 en AM, KV 219

—–

Dmitri Shostakòvitx:

Simfonia n. 11 en Gm, op 103 “L’any 1905″

Després de l’empatx classicista del dia anterior, el Palau bullia per escoltar el Shostakòvitx. Abans, emperò, una nova figura concertista mundial havia de desfilar i impressionar a tots els presents. La Julia (amb confiança), una xiqueta de 24 anys anava a brodar un Mozart autèntic. I de parella de ball: el director de tot allò (un reflex perfecte del compositor austríac). Parlàvem, fa alguns dies, de la comicitat i el riure de Mozart. La figura i la forma de dirigir de Kreizberg -còmica i caricaturesca- semblaven d’acord amb la idea de que “ens hem de riure de Mozart”. Ella, Julia, es va dedicar a filtrar el Mozart amb la seua personalitat. I allò que tocava no era altra cosa que la traducció musical del que ella deixava veure de la seua persona. A vegades delicada, prima, a punt de trencar-se. Amb caràcter quan calgué. I de bis, un Paganini per acabar d’encisar al personal.

L’orquestra, va estar correcta. Però -com sempre- falta una mica de màgia als violins. Tot i això, tots plegats van poder jugar perfectament amb el director. Per fi, després d’eixir a saludar més de 5 vegades, la jove alemana -que, recordem, ja havia fet un concert de cambra al Palau aquesta setmana, acompanyada al piano pel propi Kreizberg- tot quedava expectant a la també immensa segona part. Sembla que el personal del Palau havia decidit, a més, que, per evitar la fredor del dia anterior, no engegarien quasi l’aire acondicionat i ens mantendrien a tots a temperatura ambient.

En la segona part, canvi de papers. La pròpia actitud del mestre director ja ho donaven a entendre. S’havia acabat la comicitat mozartiana i, ara, tocava parlar de coses més serioses. I, Déu n’hi do, com pot arribar a sonar d’espectacular, quan està en bones mans, l’Orquestra de València. Els solistes van estar magnífics: trompeta, corn anglés, timpani… (com m’agrada com toca aquest timbaler!) La potència, l’exactitud, la concreció de matisos, la sonoritat plena. Tot va anar guiant a una simfonia que va desembocar en un darrer moviment que deixava tot el mon sorprés i amb els pèls de punta.

Només acabar l’última explosió el Palau es va quedar en silenci, intentant pair tot el que havia escoltat. I llavors, abans no ningún pogués aplaudir es va escoltar, lluny, molt lluny, en les darreres fileres del cor: ¡bravo, coño! I és que potser no és la millor opció d’expressar una felicitació a un conjunt instrumental però estava clar que, aquella expressió, havia eixit del més profund de l’ànima d’aquella persona. I tot seguit, va venir el torrent d’aplaudiments.

*****

A mode d’annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·Una altra versió d’aquesta simfonia –>

·Pàgina personal de la Julia Fischer (perquè no només la Mutter és mediàtica) –>

·Per saber que va passar aquell any 1905 –>

CRÍTICA: __ I quina llàstima

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 01-06-2007 19.30

ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES

René Jacobs, director
Bernarda Fink, mezzosoprano/Tancredi;

Rosemary Joshua, soprano/Amenaide;

Lawrence Brownlee, tenor/Argirio;

Anna Chierichietti, soprano/Roggiero;

Federico Sacchi, bajo/Orbazzano;

Elena Belfiore, contralto/Isaura

THE ENGLISH VOICES

Gioacchino Rossini:
Tancredi

L’inici fred i soso del públic ja feu aventurar el que seria una vesprada / nit ambigua. La fredor de la sala (gràcies a un incorrecte ús de l’aire acondicionat) i la musiqueta classiqueta del Rossini van pesar molt més en el públic que les bones interpretacions de tot el plantell present dalt de l’escenari. Tampoc ajudà massa una entrada més aviat escassa per al que sol ser habitual al nostre colisseu musical.

I tot plegat una llàstima perquè dalt de l’escenari hi havia un bon plantell de músics. El seu director, René Jacobs, un dels grans a nivell mundial. Fugit de l’ús de frac, dirigia d’una manera complicada, enrevessada, però, vés per on, l’orquestra sonava increïblement bé. D’això s’encarregava, sobretot, un concertino implicat i bon líder, que no dubtava en fer comentaris a la resta de caps de corda durant els recitatius. Uns recitatius acompanyats magníficament per un violoncell i un piano-forte. Ah! I, efectivament, tothom tenia a les mans un instrument d’època. L’aposta, sempre arriscada, per aquesta mena d’instruments va resultar un éxit. I ens va servir, per exemple, per gaudir d’un oboè fosc, de les qualitats dels traversos, i de trompes i trompetes naturals. Tot un plaer.

Els cantants estigueren sempre en la seua línia. Especialment destacables els dos homes i la soprano Amenaide. Com sol ser habitual en aquesta mena de casos, alguns dels papers masculins (homes joves) recauen en mans de dones. Tot els solistes estaven ben impregnats del bel canto. La potència del cor masculí va servir per recolzar els moments explosius de l’obra.

El públic no estigué massa entregat en ningún moment. Els aplaudiments, escassos a la primera part i quasi de compromís a la segona, feien palès quines són les preferències d’aquest públic. I durant tot el concert jo recordava les discussions aquelles sobre la denomiació incorrecta de música clàssica. Efectivament, el públic ho entengué perfectament i sabé fer les seues valoracions. Així, cada recitatiu es convertia en l’acompanyament musical de la gent que anava abandonant la sala. I és una llàstima perquè el muntatge valia la pena. Però sembla que més de tres hores de clàssic és massa pes per a un públic que, lògicament i inevitablement, ha fet un pas avant i s’estima alguna cosa més moderna.

PERSONAL: __ I no he estimat mai tant la vida

Indubtablement, en la meua vida, hi ha hagut una obra que m’ha marcat profundament. Una joia operística que, des de que, fa un bon grapat d’anys quan la vaig coneixer, em va acabar de traçar interiorment i va decidir les meues preferències musicals. A vegades, fins i tot, pense que foren, també, les preferències personals. Escoltant aquesta obra, vaig descobrir el plaer que pot arribar a provocar la música. I com la música, un art tan abstracte i tan metafísic, era capaç d’arribar a transmetre un torrent d’emocions i de sentiments. La música, quan sents aquesta òpera, pren forma i es dibuixa. I totes les sensacions que descriu aconsegueixen sotmetre fins el fragment més pur de la profunditat de l’ànima humana. Aquest, sens dubte, era el millor llegat cultural que em podia donar el meu pare.

(article per concloure)