MÚSIQUES: __ Sarsuela (un pensament)

Després de diversos concerts seguits nomenant a la sarsuela, calia parar-se una mica i parlar d’ella. No serà aquesta la ocasió en què fem història de la sarsuela, sinó que realitzarem una reflexió al voltant de què és avui i com ha quedat aquest ‘gènere hispànic’ per excelència. Amb moments de gran éxit i actualitat, als segles XIX i XX, avui dia, tot i el pas del temps, no deixen de ser magnífiques obres que resten al subconcient i que configuren la banda sonora de tota una societat. Especialment rellevant i destacat és l’anomenat ‘género chico’. Suposadament, un gènere menor però, igualment, destacable.

El major impuls que pot rebre aquest gènere i, com a motor difusor principal, es troben les societats musicals. És a dir, les orquestres de vent, és a dir, les bandes de música. Aquestes fan partíceps a un jovent que, d’aquesta forma, pot conèixer les obres dels seus pares. Uns pares que, efectivament, escoltarien, bé per vinilo, bé per casette, els grans clàssics. I ara, algun que altre diumenge, al concert de la banda, tots plegats poden tornar sobre elles.

Música fàcil, amable, propera, popular i reconogscible al primer acord. Aquestos són, potser, els principals ingredients. I uns intèrprets que han fet història, associant-se, indiscutiblement, al món sarsuelístic. Figures de l’altura d’Alfredo Kraus, de Victoria de los Ángeles, d’Ataulfo Argenta, etc. Immortals, ara i sempre, a les gravacions i a la història de la sarsuela.

I ara, mentre preparem -plaer de músic- un concert amb un recull de sarsuela, em veig obligat (plaenterament) a tornar sobre el repertori clàssic espanyol. Tot plegat, una mescla de sensacions i de records vinculats, per força, a moments de la infantesa, a persones estímadíssimes i properes que ja no estan amb nosaltres, a dissabtes pel matí, a diumenges de banda… I mentrestant, seguiran pegant voltes els cd’s dels meus pares. I, com no, aquella vella cinta vhs amb un enregistrament de ‘la 2′ que reapareix al vídeo abans de la migdiada dels dies festius.

I jo? Com de costum: cada cop que escolte un fragment d’aquestes obres sabré que la conec. Però dubte molt que puga dir de quina sarsuela és…

CRÍTICA: __ En el bell Túria (danubi) blau

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 21-05-2007 20.15

ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST

Ivan Fischer, director
Gidon Kremer, violí;

Richard Strauss:
El cavaller de la rosa

Béla Bartók:
Concert per a violí i orquestra n. 1, Sz 36, BB 48a

Ludwig Van Beethoven:
Simfonia n. 5 en do menor, Op. 67

Un altre dels grans dies que el Palau hauria de marcar en colors ben vius al seu calendari. Una orquestra d’aquelles que no s’obliden fàcilment. I un director que, a diferènci d’altres, marcava les indicacions necessàries i de la forma exacta per motivar als músics. Pareixia que hi hagués un Beethoven, amb tota la seua mala llet i mal geni, dalt del podi. Però enganxava i l’orquestra responia a les mil meravelles.

L’inici, amb els valsos de l’Strauss -precissament de l’únic que no té res a veure amb la nissaga Johann Strauss- indicaven les excelències d’una orquestra bona. I que, sent de l’Europa mes oriental, duu el vals a les venes tal i com nosaltres duem els pas-dobles festers. El concert per a violí va fer sorprendre’ns, sobretot, per l’edat de l’intèrpret. La figura de l’entranyable “home respectable” contrastava amb l’agilitat d’uns dits que es van fartar de fer notes, tant al concert com als bisos.

Finalment, el plat fort de la jornada: Beethoven. La simfonia més més més típica d’entre les típiques. Però amb uns matissos de “quelcom diferent”. Uns girs i unes ondulacions que van revestir la típica obra de pinzellades noves i atractives. Un concerts d’aquells que no vols que acaben. I on l’orquestra ha de fer algun que altre bis. Feia gràcia veure el mosaic cultural d’Europa: l’orquestra de Carlet acabava, feia unes setmanes, amb sarsuela. La de Budapest ho feia amb valsos i galops.

REFLEXIÓ: __ Mozart…?

Quan participes en un grup de gent que tenen passió per la música, solen haver uns temes “estrella”. Un d’ells, molt comú per cert, és la figura de Mozart.
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l’última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l’època posterior (romanticisme).
4) Els “modernets”, afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d’una vegada per totes i en primer lloc, que la ‘música clàssica’, com vulgarment se l’anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d’una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de “música clàssica”.
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d’inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d’evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d’ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.

I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l’escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l’optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d’haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix… i de nosaltres?

L’OBRA DE BERNSTEIN (1) _ Música "clàssica" from USA

A) LES TRES SIMFONIES

Les tres simfonies reflecteixen dues coses bàsiques en la producció bernsteniana. D’una banda, la vinculació que Bernstein estableix entre la música i les altres arts. La primera simfonia es basa en sentiments religiosos, mentre que en la segona la inspiració prové de textos del poeta anglès W.H. Auden. D’altra banda, en totes les seves obres es pot escoltar el colorit de la música americana. Encara més, la tercera sinfonía està dedicada a l’assassinat president nord-americà ‘To the Beloved Memory of John F. Kennedy’.

B) EL CIM DE LA FAMA: WEST SIDE STORY

Aquesta obra ha sigut la que ha portat el nom de Leonard Bernstein a les masses. De tot el musical és cèlebre la petenera en 6/8 + 3/4 ‘America’. Aquesta obra va ser composta conjuntament a Arthur Laurents, llibretista i Stephen Sondheim, lletrista, que van treballar sobre la idea original de Jerome Robbins. Aquesta nova versió de Romeo i Julieta va començar a prendre forma en 1949. Sis anys més tard, es van vincular al projecte el llibretista i el lletrista i en només dos anys, en 1957, s’estrenava en Broadway. L’enorme èxit que va acollir va fer que en 1961 Jerome Robbins i Robert Wise la duguessin a la gran pantalla. Avui dia és considerada una de les pel·lícules de culte del cinema nord-americà.

La música d’aquesta obra conté tots els trets de Bernstein. El seu constant interès en barrejar la música simfònica europea amb ritmes i formes americanes dóna com a resultat un bonic mosaic amb pinzellades de jazz, ritmes hispans i la més cuidada i elaborada melodia simfònica. Mostra d’aquest últim tret ho trobem en el delicat ‘Somewhere’ on, al nostre judici, podem escoltar un dels moments cims de la labor compositiva del nord-americà. La instrumentación és, en tota l’obra, un element molt significatiu. A l’orquestra romanticista s’uneixen instruments moderns com la guitarra elèctrica o la bateria, a més d’un impressionant desplegament de petita percussió. Afortunadament, perquè aquesta magnífica creació no quedés només en les mans de les interpretacions (més o menys) correctes dels actors, Bernstein va prendre dues iniciatives. En primer lloc, va dur a terme un arranjament amb el qual les grans orquestres poguessin dur la seva obra a les sales de concert. Van ser les Symphonic dances from West side story. Posteriorment, als anys 80, va realitzar un enregistrament, a manera d’òpera, amb alguns dels millors cantants del moment: J. Carrerás, K. et Kanawa.

Els altres dos musicals que va compondre, On the town i Wonderful town, de 1944 i 1953 respectivament, també es van convertir en grans èxits de Broadway.

CRÍTICA: __ A gust i millor que altres…

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 12-05-2007 19.30

ORQUESTRA DEL CONSERVATORI PROFESSIONAL “PERFECTO GARCÍA CHORNET” DE CARLET

Sergio Furió, director
Maxim Anikushin, piano;
Guanyador del XV Concurs internacional de Piano “Ciutat de Carlet”

Giovanni Gabrieli:
Doble quintet per a cor i metals

I obres de Beethoven (3r concert per a piano), Mozart (Serenata per a 13 instruments de vent), Borodin (A les estepes de l’Àsia central), Turina (Orgia [Danses fantàstiques]) i Dvorák (Danses eslaves n. 3, n. 6 i n. 7)

Sempre ve de gust apropar-se al Palau a escoltar conjunts instrumentals o vocals no professionals. I més quan és un dissabte a la vesprada i més quan es tracta d’una visita com la d’aquesta ocasió. L’ambient, lògicament, no té res a veure amb el dels concerts d’abonament. Efectivament, la gent tus menys, la mitjana d’edat del públic cau en picat i tots els aplaudiments van revestits de l’afecte que produeix que siguen els pares i mares (i avis i àvies) els que ovacionen els seus fills i filles. Vertaderament, l’ambient cassolà i entranyable fa molt agradable l’assistència a aquestos actes.

El concert començà molt fort. El senyor Furió s’arriscava amb un espectacular número de metalls. Prou ben resolt i amb l’efecte desitjat: el públic caigué ràpidament en la dinàmica del concert. Tot seguit poguérem gaudir d’un magnífic concert per a piano. Per als neo-romàntics, sempre és un plaer retornar al “pare Beethoven”. I més, quan la part solista recau en algú com Anikushin. Novament ací haurem de caure en els tòpics, però és que és veritat. Instrumentistes de vent com els valencians no n’hi ha en cap altre lloc del món però, les cordes (siguen fregades o percutides) les hem d’anar a cercar fora. La combinació i matissos als temps ràpids i lents va ser molt encertada. Els diversos “bisos” que feu el pianista rus només que féren que guanyar-se, encara més, al públic.

La segona part va estar ben travada amb obres molt diferents i que explotaren al màxim els diversos timbres orquestrals. Les cordes, molt correctes. En alguns passatges, m’atreviria a dir, més que les d’algunes altres orquestres que tenen plaça fixa i que toquen més sovint al Palau. Els vents van poder anar demostrant el seu domini de l’instrument en els diversos solos. La perfecta conjunció entre instruments de la mateixa família es va poder veure, especialment, en el duo de flautes a soli de l’Orgia. La percussió fou la part més fluixa de totes. Uns timbals massa blanets i callats contrastaven amb una tuba que semblava interessada en tirar-se a les espatlles a tota l’orquestra. I a dues o tres més, també.

Les propines que va oferir l’orquesta foren una mostra més de que el seu director coneix bé el seu context. La sarsuela, a pesar de que poguem dir que és “el recurs de sempre”, sempre ens ve de gust escoltar-la. I un dissabte per la vesprada, al Palau i en bon ambient, encara més. Perquè vesprades, com orquestres, són algunes millors que altres.