CRÍTICA: __ Et lux perpetua

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 20-04-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA i COR FILHARMÒNIC DE PRAGA

Walter Weller, director
Eva Urbanova, soprano;
Jane Irwin, mezzosoprano;
Miroslav Dvorsky, tenor;
Peter Mikulas, baix;

Antonin Dvorák:
Rèquiem, op. 89

En aquesta ocasió, semblava que el palau volia despedir, de manera apropiada, la més que acabada setmana santa. I ho va fer esplèndidament. Novament, igual que al concert de la Passió segons Sant Joan, el cor va tornar a ser el gran protagonista. I no era per menys. Des del primerenc “Requiem aeternam donaeis Domine” es veié que era capaç de crear unes atmosferes d’allò més místiques.

El públic, nota més que crònica, d’edat molt avançada. I això es notà a les acaballes del primer número quan, de sobte, tots es posaren d’acord per tossir alhora, amb el conseqüent escàndol. L’aforament estava prou ple, a excepció d’alguna clariana pels pars de l’amfiteatre.

L’orquestra, que va mostrar un dels majors desplegaments de tota la temporada de primavera, va estar en la seua línia. Els vents correctes; els timbals potents i, efectivament, convertint-se a cada moment en guia dels matissos; i en les cordes: bon ambientadors els greus, i els violins, com sempre, quin patiment (ai las!) quan pugen a la zona aguda de cada corda.

Els solistes, desgaciadament, no van ser bons espills del cor que tenien al darrere. La soprano, fluixa de potència, passà gairebé desapercebuda per al públic dels fons. Amb aquest estil, i amb un timbre obscur, la mezzo. Efectivament aquí, en l’obscuritat, només pot entrar el gust de cadascú. El tenor, sincerament, fou el menys acertat de tots. Un vibrat excessiu i massa bast provocà que apenes se’l pogués entendre. I el baix, vist el vist, va poder saldar la papereta d’una forma, almenys, acceptable.

Paràgraf apart mereix un cor, vingut de la bella Praga, que va encissar al públic. Potent en els moments de tutti, dolç i subtil quan acompanyava i especialment excelent en els passatges que Dvorák volgué que ens recordaren a l’antiga música religiosa. Les veus greus tingueren, en alguna d’aquestes “corals”, moments fabulosos. D’aquells en els que, com diu el tòpic, la música ens eleva l’esperit a l’ “excelsis”. L’orgue, amb la seua potència, no feu més que augmentar aquesta sensació. I és que, amb música com aquesta, ben segur que Deu mai no podria oblidar “quod sum causa tuae viae”.

*****

A mode d’annex, pàgines per ampliar la informació sobre l’obra i els intèrprets:

· Breu ressenya del Cor filharmònic de Praga –>

· Llibret del Requiem –>

· Biografia del compositor –>

CRÍTICA: __ Una de nens i de "senyores"

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 23-03-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Miguel Ánguel Gómez-Martínez, director

Josu de Solaun, piano;

Paul Dukas:

L’aprenent de bruixot (poema simfònic)

—–

Cesar Franck:

Variacions simfòniques per a piano i orquestra

—–

Antonin Dvorák:

Rapsodia eslava n. 2

—–

Leos Janácek:

Taras Bulba (rapsodia per a orquestra Romàntica)

Minuts abans de començar el concert una família (mare, pare i dos nens) s’asseuen ben prop de mi. Es veu venir que n’escoltarem alguna de dibuixos animats. Els dos, xiquet i xiqueta, mostren un comportament exemplar: com adults, no diuen ni mitja paraula. Segons abans de començar el concert dues “senyores” (vestides d’elegància, recobertes de pintura benestant i abrigades amb classe alta) s’asseuen darrere de mi alhora que discuteixen on i quan havien quedat. Encara discuteixen quan les cordes i el clarinet comencen a dibuixar el principi de l’Aprenent de bruixot. No sé ben bé què passa, però a les cordes els falta una mica de… d’alguna cosa. Potser una mica de màgia Disney. Als metals els sobren un grapat de decibelis: sonen estridents. Poc a poc, emperò, tot sembla que s’acaba d’escalfar i l’orquestra sona amb més refinament.

Tot seguit, canvi d’escenari i piano amunt. Al solista se l’aplaudeix amb l’amistat de ser “algú de casa”. A mi no em va emocionar especialment, tot i que va estar molt encertat i tècnicament molt bé. Els aplaudiments finals de la resta de la sala semblaven compartir aquesta opinió. La Rapsodia eslava va comptar a una interpretació correcta, no direm més. Finalment, per acabar, l’obra diguem-ne que apropiada per rematar el concert. El Taras bulba va tornar a demostrar que el nostre Palau compta amb una acústica brillant i magnífica. L’orquestra i l’orgue es fonien enmig d’una sonoritat encissadora. El potent final deixava als espectadors del cor al bell mig d’una emotiva fanfàrria per les futures glòries d’aquella nació. Sembla que al vell continent ja ens ve de lluny això d’ofrenar noves glòries.

*****

A mode d’annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·La reinterpretació de Disney de l’Aprenent de bruixot –>

·Breu ressenya musical i textual dins Ràdio Praga –>

·Entrevista i breu biografia del pianista valencià Josu de Solaun –>