Una altra absoluta

Aquí presentem una altra mostra del que s’està fent hui en dia. La música que ens ha de portar al futur. L’audiovisual que ens ha de renovar.

L’art absolut

L’art es l’expressio de l’esser humà. La voluntat per tractar l’estètica i explorar els limits de l’exterioritzacio de les persones.

Art n’hi ha molt. De moltes formes i en totes les seues vessants possibles. Potser trobem algun dia l’art que els englobe a tots. Potser algun dia fem l’art un tot de tots. El farem, prompte, l’art absolut.

(Una mostra d’una aproximacio a aquest art).

Torna / Vuelve / Comes back / Ritorna

Amb el curs tornen les classes i la rutina. Tornen les històries de cada dia i la quotidianitat costumbrista.

I tornen els concerts i la temporada del Palau…

Ben prompte les crìtiques, els anuncis i tota la musica.

El Misteri d’Elx

Aquestos dies se celebra a la basílica de Santa Maria d’Elx les representacions de la Festa o Misteri d’Elx. Una gran obra cultural (musical, lingüística, teatral) que mai ve de gust disfrutar i repasar any rere any. Tota l’explicació sobre el context de la festa, la seua explicació i els comentaris sobre la representació d’aquesta any els trabareu a la pàgina web: viatgeallevant.wordpress.com

Nits d’havanera

A partir d’aquesta nit i fins el proper dia 30 de juliol, la ciutat alacantina de Torrevella acull la 53 edició del Certamen Internacional d’havaneres i polifonia. El màgic i místic recinte de les Eres de la sal, a tocar del port de la localitat, serà, un any més, l’escenari d’un dels esdeveniments musicals més importants de l’estiu. El certamen, amb un gran prestigi arreu del món, comptarà amb la participació de corals i orfeons d’hispanoamèrica, països de l’est, països asiàtics i, com no, de les diverses masses corals de Torrevella. Aquestes, precisament, seran les encarregades d’inaugurar la nova edició del certamen aquesta mateixa nit.

Si no poden assistir en directe, tant la Televisió de Torrevella, com la ràdio local, retransmiteixen totes les vetlades en directe i per internet.

Un certamen d’allò més internacional

Aquesta vesprada i demà per la nit, la plaça de bous de València acull una nova edició del Certamen Internacional de Bandes de Música de València. Una ocasió única per escoltar bandes d’ací i de tot el món i per disfrtutar, a la fresca, de la millor música de banda. La música del certamen més antic d’Europa, des de 1886.  

Per a més informació vos remetem a la pàgina web del certamen. –>

Si voleu escoltar algunes actuacions d’altres anys, podeu consultar la fonoteca virtual. –>

CRÍTICA: __ ¡Bravo, coño!

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 02-06-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Yacov Kreizberg, director

Julia Fischer, violí;

Wolfgang Amadeus Mozart:

Concert per a violí n. 5 en AM, KV 219

—–

Dmitri Shostakòvitx:

Simfonia n. 11 en Gm, op 103 “L’any 1905″

Després de l’empatx classicista del dia anterior, el Palau bullia per escoltar el Shostakòvitx. Abans, emperò, una nova figura concertista mundial havia de desfilar i impressionar a tots els presents. La Julia (amb confiança), una xiqueta de 24 anys anava a brodar un Mozart autèntic. I de parella de ball: el director de tot allò (un reflex perfecte del compositor austríac). Parlàvem, fa alguns dies, de la comicitat i el riure de Mozart. La figura i la forma de dirigir de Kreizberg -còmica i caricaturesca- semblaven d’acord amb la idea de que “ens hem de riure de Mozart”. Ella, Julia, es va dedicar a filtrar el Mozart amb la seua personalitat. I allò que tocava no era altra cosa que la traducció musical del que ella deixava veure de la seua persona. A vegades delicada, prima, a punt de trencar-se. Amb caràcter quan calgué. I de bis, un Paganini per acabar d’encisar al personal.

L’orquestra, va estar correcta. Però -com sempre- falta una mica de màgia als violins. Tot i això, tots plegats van poder jugar perfectament amb el director. Per fi, després d’eixir a saludar més de 5 vegades, la jove alemana -que, recordem, ja havia fet un concert de cambra al Palau aquesta setmana, acompanyada al piano pel propi Kreizberg- tot quedava expectant a la també immensa segona part. Sembla que el personal del Palau havia decidit, a més, que, per evitar la fredor del dia anterior, no engegarien quasi l’aire acondicionat i ens mantendrien a tots a temperatura ambient.

En la segona part, canvi de papers. La pròpia actitud del mestre director ja ho donaven a entendre. S’havia acabat la comicitat mozartiana i, ara, tocava parlar de coses més serioses. I, Déu n’hi do, com pot arribar a sonar d’espectacular, quan està en bones mans, l’Orquestra de València. Els solistes van estar magnífics: trompeta, corn anglés, timpani… (com m’agrada com toca aquest timbaler!) La potència, l’exactitud, la concreció de matisos, la sonoritat plena. Tot va anar guiant a una simfonia que va desembocar en un darrer moviment que deixava tot el mon sorprés i amb els pèls de punta.

Només acabar l’última explosió el Palau es va quedar en silenci, intentant pair tot el que havia escoltat. I llavors, abans no ningún pogués aplaudir es va escoltar, lluny, molt lluny, en les darreres fileres del cor: ¡bravo, coño! I és que potser no és la millor opció d’expressar una felicitació a un conjunt instrumental però estava clar que, aquella expressió, havia eixit del més profund de l’ànima d’aquella persona. I tot seguit, va venir el torrent d’aplaudiments.

*****

A mode d’annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·Una altra versió d’aquesta simfonia –>

·Pàgina personal de la Julia Fischer (perquè no només la Mutter és mediàtica) –>

·Per saber que va passar aquell any 1905 –>

CRÍTICA: __ I quina llàstima

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 01-06-2007 19.30

ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES

René Jacobs, director
Bernarda Fink, mezzosoprano/Tancredi;

Rosemary Joshua, soprano/Amenaide;

Lawrence Brownlee, tenor/Argirio;

Anna Chierichietti, soprano/Roggiero;

Federico Sacchi, bajo/Orbazzano;

Elena Belfiore, contralto/Isaura

THE ENGLISH VOICES

Gioacchino Rossini:
Tancredi

L’inici fred i soso del públic ja feu aventurar el que seria una vesprada / nit ambigua. La fredor de la sala (gràcies a un incorrecte ús de l’aire acondicionat) i la musiqueta classiqueta del Rossini van pesar molt més en el públic que les bones interpretacions de tot el plantell present dalt de l’escenari. Tampoc ajudà massa una entrada més aviat escassa per al que sol ser habitual al nostre colisseu musical.

I tot plegat una llàstima perquè dalt de l’escenari hi havia un bon plantell de músics. El seu director, René Jacobs, un dels grans a nivell mundial. Fugit de l’ús de frac, dirigia d’una manera complicada, enrevessada, però, vés per on, l’orquestra sonava increïblement bé. D’això s’encarregava, sobretot, un concertino implicat i bon líder, que no dubtava en fer comentaris a la resta de caps de corda durant els recitatius. Uns recitatius acompanyats magníficament per un violoncell i un piano-forte. Ah! I, efectivament, tothom tenia a les mans un instrument d’època. L’aposta, sempre arriscada, per aquesta mena d’instruments va resultar un éxit. I ens va servir, per exemple, per gaudir d’un oboè fosc, de les qualitats dels traversos, i de trompes i trompetes naturals. Tot un plaer.

Els cantants estigueren sempre en la seua línia. Especialment destacables els dos homes i la soprano Amenaide. Com sol ser habitual en aquesta mena de casos, alguns dels papers masculins (homes joves) recauen en mans de dones. Tot els solistes estaven ben impregnats del bel canto. La potència del cor masculí va servir per recolzar els moments explosius de l’obra.

El públic no estigué massa entregat en ningún moment. Els aplaudiments, escassos a la primera part i quasi de compromís a la segona, feien palès quines són les preferències d’aquest públic. I durant tot el concert jo recordava les discussions aquelles sobre la denomiació incorrecta de música clàssica. Efectivament, el públic ho entengué perfectament i sabé fer les seues valoracions. Així, cada recitatiu es convertia en l’acompanyament musical de la gent que anava abandonant la sala. I és una llàstima perquè el muntatge valia la pena. Però sembla que més de tres hores de clàssic és massa pes per a un públic que, lògicament i inevitablement, ha fet un pas avant i s’estima alguna cosa més moderna.

PERSONAL: __ I no he estimat mai tant la vida

Indubtablement, en la meua vida, hi ha hagut una obra que m’ha marcat profundament. Una joia operística que, des de que, fa un bon grapat d’anys quan la vaig coneixer, em va acabar de traçar interiorment i va decidir les meues preferències musicals. A vegades, fins i tot, pense que foren, també, les preferències personals. Escoltant aquesta obra, vaig descobrir el plaer que pot arribar a provocar la música. I com la música, un art tan abstracte i tan metafísic, era capaç d’arribar a transmetre un torrent d’emocions i de sentiments. La música, quan sents aquesta òpera, pren forma i es dibuixa. I totes les sensacions que descriu aconsegueixen sotmetre fins el fragment més pur de la profunditat de l’ànima humana. Aquest, sens dubte, era el millor llegat cultural que em podia donar el meu pare.

(article per concloure)

MÚSIQUES: __ Sarsuela (un pensament)

Després de diversos concerts seguits nomenant a la sarsuela, calia parar-se una mica i parlar d’ella. No serà aquesta la ocasió en què fem història de la sarsuela, sinó que realitzarem una reflexió al voltant de què és avui i com ha quedat aquest ‘gènere hispànic’ per excelència. Amb moments de gran éxit i actualitat, als segles XIX i XX, avui dia, tot i el pas del temps, no deixen de ser magnífiques obres que resten al subconcient i que configuren la banda sonora de tota una societat. Especialment rellevant i destacat és l’anomenat ‘género chico’. Suposadament, un gènere menor però, igualment, destacable.

El major impuls que pot rebre aquest gènere i, com a motor difusor principal, es troben les societats musicals. És a dir, les orquestres de vent, és a dir, les bandes de música. Aquestes fan partíceps a un jovent que, d’aquesta forma, pot conèixer les obres dels seus pares. Uns pares que, efectivament, escoltarien, bé per vinilo, bé per casette, els grans clàssics. I ara, algun que altre diumenge, al concert de la banda, tots plegats poden tornar sobre elles.

Música fàcil, amable, propera, popular i reconogscible al primer acord. Aquestos són, potser, els principals ingredients. I uns intèrprets que han fet història, associant-se, indiscutiblement, al món sarsuelístic. Figures de l’altura d’Alfredo Kraus, de Victoria de los Ángeles, d’Ataulfo Argenta, etc. Immortals, ara i sempre, a les gravacions i a la història de la sarsuela.

I ara, mentre preparem -plaer de músic- un concert amb un recull de sarsuela, em veig obligat (plaenterament) a tornar sobre el repertori clàssic espanyol. Tot plegat, una mescla de sensacions i de records vinculats, per força, a moments de la infantesa, a persones estímadíssimes i properes que ja no estan amb nosaltres, a dissabtes pel matí, a diumenges de banda… I mentrestant, seguiran pegant voltes els cd’s dels meus pares. I, com no, aquella vella cinta vhs amb un enregistrament de ‘la 2′ que reapareix al vídeo abans de la migdiada dels dies festius.

I jo? Com de costum: cada cop que escolte un fragment d’aquestes obres sabré que la conec. Però dubte molt que puga dir de quina sarsuela és…